Raül Manzano i Tovar
Federació de MRP de Catalunya
Editorial de la revista Guix - 419, Novembre 2015

IIl·lusions, moltes il·lusions posades en la vida quotidiana i en el demà. Confiança, molta confiança sobretot en els nens i les nenes, en les seves capacitats, també en les famílies i en el veïnat com a agents educatius de primer ordre, tots components imprescindibles per fer escola. Convicció, molta convicció en la creença que l'escola és una eina de transformació social, que cal apartar-se totalment del darwinisme social i creure fermament que el model d'escola pública que estan construint és una eina per a la millora individual i col·lectiva; que és una manera real de formar i d'educar en i per a la democràcia; que és un element imprescindible, segurament el central, per a la reducció de les desigualtats socials.

Any rere any, veiem com es van jubilant mestres de les nostres escoles, tenim el record d'aquells que ja ho van fer un temps enrere. Elles i ells formen part d'aquesta generació pedagògica que va tenir el repte no gens fàcil de fer el pas d'una escola nacional a una de pública, per a la qual sempre han anhelat els qualificatius de qualitat i equitat.

La seva formació com a estudiants es va fer, en la pràctica totalitat dels casos, sota els paràmetres de la formació franquista, d'acord amb el nacionalcatolicisme imperant durant l'educació de la dictadura. Enrere quedaven els supòsits educatius d'inici de segle i els republicans que es vinculaven als moviments pedagògics més avançats a nivell internacional. La realitat que s'anava configurant cap a un nou món als anys seixanta els va fer obrir la ment i els va generar quelcom que sempre han portat molt endins com a persones i com a mestres: el sentit crític.

Els aires de canvi i el seu tarannà els van fer veure que calia impulsar una transformació radical en la societat i en l'educació vigents. Algunes escoles, molt sovint des del món cooperatiu i amb la complicitat de famílies i mestres, van anar construint uns models pedagògics totalment alternatius als del règim, això sí, actuant des de la més absoluta clandestinitat i mantenint, però, les formes quan hi anava la inspecció.

Els plans de desenvolupament dels anys seixanta van fer que un bon grapat de persones haguessin de traslladar-se a grans ciutats on hi havia futur, molts cops lluny del lloc d'origen i havent de viure en barris amb condicions i serveis molt precaris. Alhora, els pobles s'anaven buidant i tot el que estava relacionat amb els valors rurals entrava en desprestigi. S'anaven formant les bases per fer concentracions escolars.

La complexitat social conjuntament amb els aires de canvi polític van fer que el moviment veïnal s'anés articulant i les reivindicacions per millorar les condicions de vida i de feina creixessin. S'estava creant un potent teixit associatiu. La regeneració de l'educació va ser una de les demandes prioritàries. De seguida es va veure com una oportunitat d'ascendir socialment. Molts mestres i moltes mestres es van posar al costat del moviment veïnal i van anar fent una escola que només podia ser entesa des de l'estreta construcció amb l'alumnat, les famílies i la comunitat.

La creixent incorporació de la dona a la feina va fer que l'escola bressol fos reconeguda com una necessitat. La realitat de molts ensenyants de poble va fer veure l'absoluta conveniència de mantenir els centres docents on hi havia infants i que fossin alguns mestres els que es desplacessin.

El context educatiu no era fàcil, hi havia precarietat de mitjans i alguns col·legues afins a l'educació propugnada pel règim, però la convicció era ferma, arrelada en els moviments pedagògics de l'escola nova. L'infant es va anar posant al centre del procés educatiu, es treballava des del binomi de la llibertat i la responsabilitat, es tenia en compte l'afectivitat i el gust per l'estètica. L'entorn i el medi eren re- cursos dels quals l'escola havia de gaudir. La llengua catalana havia de tenir caràcter vehicular i normal. Es va anar definint un model d'escola pública on la coeducació s'entenia com un fet natural de convivència i la laïcitat esdevingué una pretensió, en considerar que l'educació religiosa havia de correspondre a la comunitat de fe.

El repte d'educar no es creu que sigui una tasca individual, la dimensió col·lectiva empodera, per això s'ha cregut fermament en el treball en equip a l'escola, com també en la necessitat d'associar- se, per formar-se i per construir conjuntament el model educatiu desitjat. Un model pel qual han estat treballant, des de les aules, amb convicció durant la seva carrera professional.

Quan tot just començava aquest curs, ens deixava la Isabel Muñoz Moreno, mestra que personifica la trajectòria i els valors que hem estat tractant fins ara. Nena emigrada d'Andalusia que creix a Santa Coloma de Gramenet. Mestra entregada, vehement, compromesa que ho ha donat tot a les aules, a les escoles i als instituts per on ha passat. Mestra de mestres en la formació i l'acompanyament de col·legues. Professional inquieta que ha estat punt de referència per al moviment pedagògic de la seva ciutat, per la Federació de Catalunya i per la Confederació Estatal de Moviments de Renovació Pedagògica. Una trajectòria francament valuosa que ha estat autèntica gràcies a l'amor que ha mostrat en tot moment cap als seus, cap al seu alumnat, cap als col·legues, cap a la seva ciutat, cap a l'educació del seu país, cap a la professió.

Les mestres i els mestres de la transició ens han deixat, ens estan deixant, molta generositat mesclada amb bones dosis d'utopia. Com bé diu el filòsof, i ells ho han pogut comprovar, aquella utopia tossuda que, quan avances deu passes, veus que l'horitzó se n'ha allunyat deu més, però et dóna la certesa i la satisfacció d'haver caminat.

Per veure l'article original, podeu descarregar-lo de la web de l'Editorial Graó, tot clicant aquí.