Cristina Farré Agustín
Coordinadora de l'Associació ELNA –Eduquem La Nostra Autoestima-
www.associacioelna.cat


Darrerament la pedagogia sistèmica ha anat adquirint una importància rellevant i s'està estenent cada cop més. A vegades, per manca de coneixements, té mala premsa, però si anem al fons del que defensa, és bastant senzill, i funciona!

El grans referents de la Pedagogia sistèmica són l'alemany Bert Hellinger, les seves compatriotes Marianne Franke i Ingrid Dykstra, la mexicana Angèlica Olvera i la Universitat CUDEC i a casa nostra, encara que reconeguts internacionalment, Carles Parellada i Mercè Traveset.

La teoria de sistemes sosté que tots formem part de sistemes concèntrics, el primer dels quals és la família. Després vindria la classe on els infants estan escolaritzats, el centre educatiu on passen moltes hores i anys, el sistema educatiu en general, el barri on està instal·lada l'escola, el poble o ciutat, el país, el món i l'univers...

La pedagogia sistèmica aporta una mirada amorosa i respectuosa sobre els infants i llurs famílies. Entenem que els infants i joves venen als centres educatius amb la seva família a l'esquena, amb tot el que això comporta de valors, lleialtats, tradicions i història familiar. Paciència, respecte, límits, autenticitat, iniciativa, sentit de l'humor, agraïment, amor... són conceptes bàsics en aquest nou paradigma que té molt en compte la felicitat de l'infant i el jove i on els mestres tracten de ser coherents entre el que pensen, diuen i fan.

La pedagogia sistèmica respecta la família com el principal nucli d'educació emocional i de transmissió de valors de cada infant. En aquest sentit pensem que de fet l'escola treballa per als pares a través dels infants. Les famílies confien en els mestres deixant-los cada dia a les seves mans aquells que més estimen al món que són llurs fills. Els mestres han de procurar doncs respectar aquests infants cadascun amb el que porta i teixir ponts molts fluids amb les famílies ja que tots volen el mateix, el benestar i la felicitat dels infants. I fer-ho sense jutjar, sense menysprear, sense etiquetar. I tots tenim la millor família possible, perquè és la nostra. I ho fan bé, perquè ho fan tant bé com poden i saben, encara que moltes vegades repeteixen patrons. A partir d'aquesta acceptació sincera podrem construir lligams i potser anar millorant tots en aquest camí conjunt.

I entenem la família en el seu context més ampli, més tribal, on pares/mares, avis/àvies, besavis/besàvies, cosins/cosines i tiets i tietes formen una xarxa amorosa que embolcalla els infants i en són sempre fidels. A vegades és difícil en la nostra societat actual, però per poc o gens que els veiem, formen part de nosaltres. Aquesta és la dimensió transgeneracional –amb els avantpassats- , la intergeneracional –amb els pares- i la intrageneracional on els companys i amics tenen un paper rellevant. La dimensió intrapsíquica és la que fa que tinguem una bona autoestima i capacitat per auto-conèixer les nostres capacitats i les nostres mancances. És el que, des del punt de vista de les intel·ligències múltiples, en diem la dimensió intraemocional.

Cada generació, en funció de les experiències socials, polítiques i històriques que li ha tocat viure aporta les seves característiques i bagatge particular. I també es demostra que quasi res no passa per casualitat, sempre hi ha una relació de causalitat en els fets que es produeixen.

Posar molt l'accent en l'educació emocional, treballar la interioritat dels alumnes, la connexió amb el seu cos, amb l'entorn... comprendre aquesta realitat interconnectada en la qual vivim i ser conscient de cada àrea... ampliant la mirada.

Tots els nous descobriments de la neurociència demostren la gran plasticitat del cervell, que hi ha producció de neurones tota la vida i com podem modelar-nos en allò que considerem que crea més frecs amb els altres. D'una forma científica podem anar fent una educació que canviï el ser humà, des d'un pensament crític, analític i sobretot, creatiu. I sense oblidar, com diu Francisco Mora que "l'emoció és l'energia que mou el món. La porta d'entrada al coneixement és l'emoció, que desperta la curiositat que obre automàticament les finestres de l'atenció, que posen en marxa els mecanismes neuronals d'aprenentatge i memòria. Avui sabem que els conceptes abstractes, les idees que conformen el pensament humà, tenen un significat emocional."

Per tant el sentiment de pertinença a l'aula i a la comunitat educativa és essencial perquè els infants es trobin a gust a l'escola. La cohesió del grup classe i amb el tutor, que n'és el líder, haurien de fer que la vinguda a l'escola sigui un plaer cada dia per a tots. Hauríem de preocupar-nos molt més pel que són els alumnes, els seus problemes emocionals, acompanyar-los en el procés de creixement, ser el model on es puguin mirar, que no pas dels continguts curriculars, que indubtablement han de tenir el seu espai.

També respectar les jerarquies en el centre educatiu, no pas per l'estatus, sinó per les responsabilitats que genera ocupar cadascú el lloc que li pertany. Que això no està en absolut renyit amb compartir-ho tot i poder parlar de tot obertament amb tacte i assertivitat, sempre amb l'objectiu de millorar la nostra tasca de fer feliços els infants i que les relacions entre l'equip de mestres i treballadors no docents del centre flueixin de forma respectuosa amb autèntics espais de connexions i reconeixement de les tasques que cada un fa.

Vistos tots els canvis ràpids que s'estan produint , el gran paper de les TIC, donem molta importància a potenciar els talents no curriculars que tindran una gran relleu en el futur dels infants com la creativitat, l'empatia, la intuïció, les competències inclusives, la capacitat organitzativa i de cooperació, la passió, la intel·ligència emocional... Si treballem amb les intel·ligències múltiples, tots els infants trobaran el seu espai a l'escola, es sentiran valorats i no marginats. Hauríem de posar l'alumne al centre de l'aprenentatge amb un paper central de participació, amb projectes. Ensenyar-los a defensar els seus drets que sense cap dubte en tenen, no només deures. I fer pràctiques de relaxació com a eina de gestió de les emocions i de prevenció, que facilita a més la resolució de conflictes. Hauríem de centrar-nos menys en el "fer i tenir" i més en el "ser".

Una altra de les bases de la pedagogia sistèmica és que sense arrels , no hi ha ales. És a dir, si no respectem, valorem i consolidem les arrels de cadascú , difícilment podrem usar les ales que tots tenim i, facilitar que els altres les facin servir. I consolidar els vincles que anem teixint. També centrar-nos en les solucions, no en els problemes que hauríem de veure més aviat com a reptes. L'alumne hauria de tenir molt més espai i un paper central de participació. Hem de deixar assumir responsabilitats als alumnes. El camí es fa equivocant-nos i rectificant. I recordar que només un cor agraït pot aprendre. Ens hem d'adaptar a la realitat canviant en la qual ens movem i on la capacitat de resiliència juga un paper cabdal.

I també entendre que res no és personal. Cadascú porta la seva motxilla carregada amb la seva història i amb nusos que no ha pogut o no ha sabut desfer. Per tant la majoria de les reaccions de les persones tenen a veure amb ells mateixos, no amb qui tenen davant. Poques coses depenen de nosaltres mateixos excepte les decisions que assumim a la nostra vida. En els altres ens queda un paper d'acompanyament i de ser referents, si és possible.
I és indubtable que, per poder fluir en aquests terrenys amb comoditat, els mestres s'hauran de remoure una mica ells mateixos per modificar determinades actituds. Hem de desaprendre alguns costums adquirits per deixar espais, tirar endavant i no quedar-nos estancats, respectant i agraint sempre el que s'ha fet anteriorment.

Moltes coses s'estan movent al nivell de l'educació i hem de perseguir els nostres somnis. Tenim ara, en aquests moments de crisi, una gran oportunitat per avançar en una educació més humana i amorosa on tot està connectat. Ens preocupa no tant el món que deixarem a les futures generacions, que de moment no és massa encoratjador, sinó les persones que deixarem a aquest món, que si caminem en aquesta direcció tindran valors, seran emocionalment inclusives i tolerants i amb capacitat i coratge per emprendre els canvis necessaris en aquestes societats injustes en les quals ens ha tocat viure.