Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya

TAULA RODONA: L'EDUCACIÓ QÜESTIONADA

En una etapa de desorientació ,l'educació veu desdibuixat el seu paper.
Docents i educadors desbordats pateixen un fort estrés.
Hi ha un desencís que no facilita la reacció.
És un fet local o generalitzat.
Què cal canviar?

Una conversa amb Danilo Martucelli, Hungría Panadero i Enric Prats




US ADJUNTEM UN RESUM DE LA CONVERSA
El podeu llegir en aquest post o descarregar l'arxiu .pdf amb tot el contingut en aquest ENLLAÇ.

Aquest document recull el diàleg entre diferents mirades sobre l'educació avui. Si voleu situar aquest debat en un marc conceptual més ampli, podeu consultar la proposta de Danilo Martuccelli sobre les cinc promeses del projecte educatiu.
A partir d'aquestes dues aportacions —marc i diàleg— hem elaborat una proposta de reflexió per a equips que vulguin traslladar aprofundir de manera col·lectiva.

1.- Cual es la demanda estructural que hace la sociedad a educación educación?
Danilo Martucelli parteix d'una pregunta fonamental: què demana la societat a l'escola?. La seva resposta és que li demana "tot i res", perquè les demandes socials són inconsistents, heterogènies i sovint buides de contingut. Aquesta contradicció situa la institució escolar en una posició molt complexa.



RESUM DE LA INTERVENCIÓ DE DANILO MARTUCELLI

Explica que, des dels anys 50 fins als 90, la masificació escolar va transformar radicalment l'educació: la idea utòpica que allò que l'escola havia ofert a uns pocs es podria oferir a tothom. Però des dels anys 80-90, aquesta promesa entra en crisi i emergeixen nous reptes: diversitat social i migratòria, relació amb el mercat laboral, digitalització, transformacions de l'estat del benestar, i un relleu generacional docent profund.

Martucelli defensa que l'escola ha intentat respondre a totes aquestes demandes, però com que són difuses, canviants i sovint inconciliables, aquesta estratègia porta a un bloqueig. Per això proposa un canvi de perspectiva:deixar de pensar què vol la societat de l'escola i començar a pensar què pot proposar l'escola a la societat.

Recupera la idea de l'escola moderna com a institució amb un projecte educatiu fort, autònom i amb coratge polític, capaç d'actuar fins i tot "contra" determinades dinàmiques socials injustes. Posa l'exemple del feminisme i la igualtat de gènere: un èxit col·lectiu on la contribució de l'escola ha estat decisiva, no perquè respongués a una demanda social, sinó perquè va impulsar un projecte transformador.

La seva conclusió és clara: cal passar de la reacció a la proposta, i reconstruir un projecte polític i educatiu propi de l'escola.


IDEES DESTACADES

1. La demanda social a l'escola és inconsistent

* La societat demana "tot i res alhora".
* Les demandes són vagues, contradictòries i sovint buides de contingut.
* Intentar satisfer-les totes porta a la paràlisi del sistema escolar.

2. La masificació va ser el gran catalitzador del canvi educatiu

* De l'escola elitista es passa a l'escola de masses amb una utopia igualitarista.
* Aquesta utopia entra en crisi a partir dels anys 80-90.
* La masificació va obrir la porta a nous reptes que ja no depenen només de l'accés.

3. Nous reptes que tensionen el sistema escolar

* Diversificació de l'alumnat (públics que abans no hi eren).
* Relació creixent (i problemàtica) entre escola i ocupabilitat.
* Migracions i redefinició del model d'assimilació.
* Revolucions tecnològiques: digitalització i ara intel·ligència artificial.
* Transformacions de l'estat del benestar i canvis generacionals del professorat.

4. L'escola va assumir algunes transformacions amb èxit

* L'exemple més clar: el feminisme i les polítiques de gènere.
* L'escola va contribuir activament a transformar la societat, no només a respondre-hi.

5. Cal recuperar un projecte educatiu propi

* L'escola moderna tenia un projecte fort, autònom i polític.
* Avui, en canvi, l'escola està massa pendent de "respondre" a demandes inconcretes.
* Martucelli proposa una "revolució copernicana": deixar de satisfer demandes i tornar a **proposar**.

6. L'escola ha de tornar a ser una institució amb coratge transformador

* No subordinada a les demandes socials del moment.
* Amb capacitat per definir finalitats i horitzons propis.
* Amb voluntat de transformar la societat, no només d'adaptar-s'hi.

2.- com hi estan responent els sistemes educatius?



RESUM DE LA INTERVENCIÓ D'ENRIC PRATS

Enric Prats parteix de la mateixa idea que Martucelli: la resposta de l'escola als reptes actuals oscil·la entre el "tot i res", però ell posa l'accent en com ho viuen els sistemes educatius i el professorat.

Diferencia entre una mirada apocalíptica o catastrofista i una mirada optimista entesa com "òptima": allò que és possible en cada moment. Per a Prats, aquest realisme possibilista és propi de la tasca educativa.
Situa l'escola com un espai de paradoxes que generen tensions i poden derivar en conflictes, especialment entre dues finalitats: la socialització i l'emancipació individual.

Assenyala que els sistemes educatius actuals són erosionats per la col·lisió entre dos marcs de valors:
un de hegemònic, individualista i competitiu
un de progressista, comunitari i col·laboratiu

Aquesta tensió es manifesta en diverses dimensions: les polítiques educatives basades en proves com PISA, que mesuren només una part del que fa l'escola; un model d'inclusió condicionat pel capacitisme;la manca d'una veritable participació democràtica, sovint reduïda a mecanismes cosmètics; i sobretot, una profunda erosió de la figura docent.Sobre aquesta erosió, destaca dos fenòmens:

La tecnologia, que ha "desplaçat el saber" i ha alterat la relació entre mestres i famílies.
L'avenç dels discursos reaccionaris i tradicionalistes, que guanyen pes en el magisteri, generant aliances paradoxals entre tecnologia i tradicionalisme.
Prats es pregunta quin és avui l'horitzó ideològic del professorat i alerta que un sector creixent assumeix discursos conservadors que impacten en la cultura escolar.
Tanca l'anàlisi amb una qüestió fonamental:
ha de respondre l'escola al que li demana la societat o ha de proposar alguna cosa diferent?
Prats coincideix amb Martucelli: l'escola ha de proposar, però només ho podrà fer si ho fa el col·lectiu docent, que avui es troba cansat, precaritzat i sense les condicions necessàries per elevar el nivell. Malgrat això, recorda que amb una inversió baixa Espanya obté resultats molt alts, cosa que evidencia el compromís del professorat.
La conclusió de Prats és clara:
el futur del sistema dependrà de la capacitat del col·lectiu docent per proposar un projecte, però avui no està clar què pot proposar.

IDEES DESTACADES

1. L'escola es mou entre l'optimisme possibilista i la catàstrofe
La mirada educativa ha de centrar-se en allò "òptim", en el que és possible dins de cada context.
2. L'escola és un espai de paradoxes
Socialització vs emancipació.
Col·laboració vs competitivitat.
Comunitat vs individualisme.
3. Tensió entre valors hegemònics i valors progressistes
El sistema polític-econòmic demana competitivitat i resultats; molts educadors aposten per valors comunitaris i democràtics.
4. PISA com a marc que imposa un model
Les proves internacionals mesuren allò que és individual i competitiu, deixant fora aprenentatges col·laboratius, humanístics i artístics.
5. Inclusió i capacitisme
Els marcs normatius tendeixen a definir "deficiències" segons criteris estàndard que expulsen diferències.
6. Democràcia escolar superficial
Els mecanismes participatius sovint són simbòlics i no alteren el funcionament real.
7. Erosió de la figura docent
La tecnologia desplaça el saber i deslegitima el rol professional.
Les famílies consulten plataformes abans que el mestre.
Discursos d'odi i tradicionalisme guanyen espai en la cultura del professorat.
8. Aliances paradoxals: tecnologia + tradicionalisme
Apareix una confluència nova i inquietant entre innovació tecnològica i ideologia reaccionària.
9. El professorat està cansat i sense condicions adequades
Tot i això, aconsegueix bons resultats amb poca inversió.
10. L'escola només podrà proposar un projecte si ho fa el col·lectiu docent
Actualment, però, no està clar quin projecte pot oferir.

3.- Quin és avui l'estat de salut democràtica del sistema educatiu?
Tenim espais reals de participació o sobretot mecanismes formals?




RESUM DE LA INTERVENCIÓ D'HUNGRIA PANADERO

Hungría Panadero inicia la seva intervenció qüestionant alguns conceptes utilitzats en el debat, especialment el terme massificació. Des de la seva perspectiva sociològica i pedagògica, defensa que en el nostre context (Catalunya i l'Estat espanyol) és més adequat parlar de democratització i després universalització del sistema educatiu. La massificació seria, en tot cas, una conseqüència d'aquests processos, sumada a la manca de recursos i d'estratègia.

En relació amb la democràcia i la participació, recupera una idea clàssica de Ferrer i Guàrdia: els governs sempre han procurat dirigir l'educació perquè saben que el seu poder es basa en l'escola. Aquesta idea serveix a Panadero per afirmar que encara avui el control polític del sistema educatiu condiciona profundament la participació real.

El diagnòstic central de la seva intervenció és clar:
Tenim una "sobredosi de mecanismes formals" i una "anèmia de participació real".
Segons ella, el sistema ha "domesticat" la participació i ha limitat la possibilitat d'emancipació dels col·lectius implicats.

Panadero identifica tres grans formes de domesticació:
1. Domesticació del professorat
La deriva tecnocràtica —avaluacions estandarditzades, plataformes, burocràcia— ofega el criteri docent.
Els mestres acaben atrapats en microavaluacions que impedeixen una avaluació integral del desenvolupament dels infants i adolescents.

2. Exclusió de l'alumnat com a subjecte polític
El sistema educatiu continua funcionant segons una lògica adultocràtica.
Tot i que la participació infantil és un dret reconegut per la Convenció dels Drets de l'Infant, els centres ofereixen dinàmiques participatives superficials, que sovint no interpel·len realment l'alumnat.
Panadero posa exemples simples però reveladors:
si els infants no poden ni decidir on seuen a l'aula, difícilment podran implicar-se en processos participatius més complexos.

3. Tractament de famílies i comunitat com a "clients"
Els centres tendeixen a adoptar un rol de prestació de serveis i no com a projectes comunitaris compartits. La participació familiar es manté en un nivell formal, institucionalitzat, però poc incidnent en les decisions del centre.

A partir d'aquí, Panadero diferencia fortament entre primària i secundària.
Denuncia que, en secundària, els centres funcionen com a equipaments infrautilitzats, tancats de 15h a 24h i sense connexió comunitària. Proposa transformar els instituts en serveis integrals d'atenció juvenil, amb professionals diversos (psicologia, orientació, tallers, teatre…), on el docent sigui una peça més d'un ecosistema ampli.

També reivindica la pedagogia dels marges i recorda experiències històriques de resistència educativa, com iniciatives comunitàries a barris com la Verneda, com a exemple d'autogestió i de projectes educatius emancipadors que van desafiar el model establert.
Finalment, Panadero afirma que la salut democràtica dels centres depèn d'un projecte comunitari autogestionat, on els diversos col·lectius (docents, infants, famílies, entitats del territori) tinguin capacitat real de decisió. La seva idea central és que participació és interpel·lació: si el que es proposa no importa als participants, no hi haurà participació real.

IDEES DESTACADES

1. Universalització ≠ massificació
La massificació és resultat de democratitzar i universalitzar sense posar-hi recursos ni estratègia.

2. "Sobredosi de mecanismes formals, anèmia de participació real"
Consell escolar, comissions, protocols: molta arquitectura formal, poca democràcia efectiva.

3. Domesticació de la participació
El sistema ha neutralitzat el potencial emancipador de docents, alumnat i famílies.

4. Criteri docent ofegat per burocràcia i tecnocràcia
Avaluacions estandarditzades i plataformes dificulten una avaluació integral.

5. Adultocràcia: l'alumnat queda fora de les decisions
Participació poc rellevant i no interpel·lant.

6. Famílies i comunitat tractades com a "clients"
I no com a agents actius de la vida escolar.

7. Model d'institut infrautilitzat
Cal convertir-lo en un equipament comunitari i integral.

8. Pedagogia dels marges com a inspiració
Experiències comunitàries locals com a espai de resistència i innovació democràtica.

9. La clau: autogestió comunitària
La salut democràtica del sistema depèn de projectes autogestionats, flexibles i contextualitzats.

CONTINÚA EL DEBAT..

En acabar les 3 primeres intervencions o respostes a les preguntes inicials, es va produir un diàleg entre ponents i assitents. Per començar aquest diàleg, Danilo Martucelli va complementar les seva primera intervecnió en relació a les respostes d'Enric Prats i Hungria Panadero:



Martucelli comença reconeixent la coherència entre les intervencions d'Enric Prats i Hungría Panadero. Torna a posar l'accent en un element clau del seu discurs: la necessitat que l'escola faci el pas d'una actitud defensiva i resilient a una actitud ofensiva, propositiva, especialment davant l'hartament del docent i la rigidesa institucional.

Segons ell, l'escola actualment funciona perquè els mestres troben solucions individuals a problemes col·lectius, però això manté el sistema en una precarietat estructural. Aquest individualisme docent —fruit de veure l'educació des de l'aula i no des del sistema global— impedeix una resposta col·lectiva i reforça la crisi del model.

Martucelli reprèn el diagnòstic sobre participació i el complex vincle entre implicació social i participació política: vivim en societats altament involucrades emocionalment en temes col·lectius, però amb poca disposició per a la participació formal. Aquesta tensió condiciona directament els models de participació escolar.

A partir d'aquí, proposa reconstruir les promeses fundacionals de l'escola moderna, que s'han anat erosionant. Identifica cinc grans promeses a recuperar:

- La raó i la instrucció.
L'escola ha perdut el seu vincle amb la Il·lustració i el valor de la racionalitat, en un context on, malgrat l'elevadíssim nivell de titulació, proliferen prejudicis, conspiracions i irracionalismes.

- La igualtat.
La democratització va transformar la igualtat en "igualtat d'oportunitats", lligada a meritocràcia i mobilitat social, però això ha desfigurat la funció emancipadora original. Cal tornar a un projecte que articuli col·lectivitat i realització individual.

- La participació.
La participació ja no pot ser assimilació a la Nació ni mera iniciació laboral: ha de respondre a societats individualitzades, diverses, amb vincles col·lectius flexibles i múltiples formes de compromís i desafiliació.

-La forma escolar.
L'escola va inventar una arquitectura educativa potent, però avui aquesta forma s'ha convertit en una finalitat en si mateixa. Cal obrir l'educació dins i fora de l'escola, concebre-la com un continu i adaptar els formats als reptes actuals.

-La vida en comú.
El món comú que la modernitat volia construir ja no és possible. El repte no és formar un "subjecte cívic homogeni", sinó fonamentar una ètica de la convivència: respecte a la diferència, capacitat de dialogar, d'interpretar el punt de vista de l'altre i d'habitar la pluralitat.

Martucelli insisteix que l'educació ha d'estar en tensió amb la societat, no sotmesa a les seves exigències. Ha de proposar un ideal, no limitar-se a socialitzar. Per això critica el dogmatisme progressista i demana recuperar una "mística" de la professió docent: el sentit de formar part d'un projecte col·lectiu i transformador, que avui s'ha perdut.

Conclou que la crisi actual de l'escola pot ser una oportunitat: l'avenç dels discursos reaccionaris podria servir com a catalitzador d'una resposta col·lectiva educativa que recuperi el valor de la instrucció, la raó i la igualtat.

IDEES DESTACADES

1. De la resiliència a l'ofensiva
L'escola ha d'abandonar la posició defensiva i passar a formular una oferta educativa pròpia.
Reaccionar ja no és suficient: cal proposar.

2. L'escola aguanta gràcies a solucions individuals
El sistema és rígid i sovint disfuncional.
Malgrat això, mestres i professors creen solucions personals a problemes col·lectius.
Aquest individualisme impedeix la transformació estructural.

3. Implicació social vs participació política
Les persones estan molt afectades pels problemes socials, però participen poc.
La participació ciutadana activa rarament supera el 3–5%.
La participació real sempre la fan minories actives.

4. Cal recuperar les promeses fundacionals de l'escola moderna:

a) Raó i instrucció
L'escola ha perdut el vincle amb la Il·lustració.
Malgrat nivells alts d'educació, reapareixen prejudicis i irracionalitats.
Cal un projecte fort de cultura, racionalitat i pensament crític.

b) Igualtat
La igualtat d'oportunitats és un mite funcional, no emancipa.
Emancipació = desenvolupament ampliat de la diversitat humana.
Cal recuperar l'articulació entre col·lectiu i realització personal.

c) Participació
La participació ja no pot ser homogeneïtzadora.
Ha de tenir en compte societats individualitzades i diverses.
L'escola ha de repensar com formar per a una participació plural i flexible.

d) Forma escolar
L'escola va inventar una forma poderosa, avui convertida en finalitat.
Cal obrir l'educació dins i fora de l'escola i concebre un continu educatiu.

e) Vida en comú
Ja no es pot construir un món comú homogeni.
L'horitzó és la convivència: respecte, diàleg, comprensió de l'altre.
El progressisme ha de revisar els seus dogmes.

5. Cal recuperar la "mística" docent
Abans els mestres sentien que contribuïen a un projecte transcendent.
Avui falta sentit, i sense això la professió es buida i l'escola entra en crisi.

6. Els atacs reaccionaris poden ser un catalitzador
Els discursos anti-raó i anti-ciència posen en evidència la urgència de reconstruir un projecte educatiu fort.

7. L'escola no pot seguir només adaptant-se a la societat
Fa 40 anys que escoltem demandes socials.
Ara toca fer una oferta educativa pròpia.

La clau és recuperar la força política de l'educació.

I CONTINÚA EL DEBAT...

En aquest segon torn, Enric Prats i Hungria Panadero també afegeixen idees :



Continuen dialogant sobre com l'escola pot passar d'una lògica defensiva a una lògica ofensiva en un context marcat per la caiguda de les utopies modernes i l'entrada en un temps de distopies socials. Argumenten que l'escola no pot mantenir-se al marge del clima social i polític, però tampoc pot resignar-se a reproduir-lo.

Una primera idea forta és que, tot i l'individualisme de molts docents —sobretot com a estratègia d'autodefensa davant la complexitat i el desgast—, la tasca educativa és essencialment col·lectiva. Quan l'escola actua com a equip, hi ha marge per innovar, resistir i transformar; quan cada mestre es tanca a la seva aula, el sistema es debilita. També apareix el diagnòstic que els debats sobre educació es produeixen fora de l'escola, mentre dins es viuen realitats molt diferents i sovint desconectades del discurs polític o mediàtic.

S'obre un debat sobre el poder polític de l'escola. Es qüestiona si avui els governs realment creuen que es pot controlar la societat a través de l'educació, com defensava Ferrer i Guàrdia. Alguns participants consideren que ja no: el control ideològic passa per altres canals. Altres, en canvi, apunten que certes opcions polítiques —com el manteniment de la concertada, el tractament curricular de la diversitat o el tancament d'aules públiques— sí que responen a decisions ideològiques que afecten el model educatiu i social.

Dins del mateix debat, s'insisteix que l'escola pot jugar un paper transformador, però això exigeix tres lluites complementàries:
Cultural: recuperar el valor del saber, la raó, el pensament crític; reubicar la cultura com a identitat de l'escola.
Política: assumir que l'educació és un espai de tensions ideològiques i disputar-lo amb claredat, sense renúncies disfressades de consens.
Estètica: convertir l'escola en un lloc habitable, singular, significatiu; un espai que generi sentit.

Apareix també el debat sobre el desplaçament ideològic del professorat. S'intueix que hi ha hagut un moviment de l'esquerra cap a la dreta, especialment en sindicats i estructures intermitges. Això, combinat amb el cansament i la precarietat, dificultaria la possibilitat que el col·lectiu docent lideri projectes ofensius o transformadors.

Un altre bloc del debat es centra en la crisi de l'ofici docent, sobretot a secundària. La massificació i la democratització no han estat acompanyades d'una reflexió profunda sobre el perfil i les condicions del professorat. S'expliquen situacions quotidianes sorprenents: docents sense formació pedagògica adequada per treballar amb adolescents, famílies que perceben manca de competències, equips que no funcionen, rigidesa del funcionariat i impossibilitat de reformes estructurals.

També es denuncia la tecnificació desbordada de l'escola, que converteix els mestres en administradors de plataformes digitals, gestors d'incidències tècniques i agents burocràtics més que educadors. Es qüestiona l'entrada acrítica de grans plataformes (Google, etc.) i la privatització indirecta de la digitalització.

Davant d'això, alguns defensen que la revolució pedagògica ha de venir d'un ofici docent reconegut, d'equips que prenen decisions col·lectives i valentes i d'una revalorització del pensament crític. I aquí s'insisteix en una proposta clara: recuperar el mètode socràtic, l'art de fer bones preguntes, com a competència essencial en un món on la IA i els algoritmes responen ràpidament, però no pensen. Ensenyar a preguntar és la clau emancipadora del 2026.

Finalment, el debat torna a la política educativa: es rebutja la idea de buscar consensos immòbils i s'afirma que els governs han d'aplicar els seus programes de manera valenta, especialment si són programes progressistes en matèria educativa. Es recorda que moltes lleis han estat pactades a la baixa i que l'escola continua massa condicionada per correlacions de força polítiques i per un sistema dual públic-concertat que perpetua segregacions.
En conjunt, el fragment reconeix que l'escola pot ser una força de transformació, però només si:
– actua col·lectivament,
– recupera la centralitat del saber i la raó,
– assumeix el conflicte polític,
– supera la por i la prudència,
– i se situa "a la ofensiva" amb un projecte clar en un món distòpic.

IDEES PRINCIPALS

1. L'escola viu en un context de distopia social
Les utopies modernes han caigut i el clima polític i cultural és distòpic; l'escola no pot quedar-ne al marge.

2. La tasca educativa és col·lectiva, però predomina l'individualisme docent
Molts docents es tanquen a l'aula com a autodefensa; això fragmenta el sistema i impedeix projectes transformadors.

3. El debat educatiu està fora de l'escola
Hi ha una desconnexió profunda entre el discurs polític/mediàtic i la realitat quotidiana dels centres.

4. El poder polític ja no concep l'escola com a instrument de control social
Tot i això, les decisions sobre concertada, currículum o finançament segueixen sent profundament ideològiques.

5. Tres lluites fonamentals per passar a l'ofensiva
Cultural: recuperar la raó, el saber, la cultura com a identitat de l'escola.
Política: assumir el conflicte, no refugiar-se en consensos immòbils.
Estètica: fer de l'escola un lloc significatiu i habitable.

6. Possible desplaçament ideològic del professorat cap a la dreta
Afecta sindicats, cultura educativa i resistències a projectes transformadors.

7. Crisi de l'ofici docent, especialment a secundària
Professionals sense formació pedagògica, rigidesa de plantilles, manca d'acompanyament, dificultats estructurals.

8. La tecnocràcia i la digitalització ofeguen la funció educativa
El docent esdevé administrador de plataformes i gestor de burocràcia; privatització indirecta amb grans empreses tecnològiques.

9. La por paralitza: cal valentia i equips cohesionats
Abans els mestres arriscaven més; avui hi ha excés de prudència i falta de confiança en els equips.

10. L'escola pot transformar si pensa (i pregunta)
Recuperar el mètode socràtic i l'art de fer preguntes com a competència clau en l'era digital i de la IA.

11. L'escola continua sent política, i les lleis reflecteixen correlacions de força
La concertada i certes reformes educatives són el resultat d'aliances i bloquejos polítics històrics.

12. L'escola del futur ha de ser coratjosa, crítica i col·lectiva
Si vol ser progressista i emancipadora, ha d'anar contra corrent d'un món que sovint reforça desigualtats, irracionalisme i consumisme.

EL TORN OBERT DE DIÀLEG

Finalment, el públic també ha pogut intervenir, comentar, complementar... Moltes vegades des de la pròpia experiència, el temes que s'han podat sobre la taula han estat els següents:

A. Poder i polítiques educatives
El neoliberalisme ha impulsat una agenda educativa global uniforme (estandardització, avaluacions, mercantilització), cosa que indica interès de poder internacional en l'educació.
Les polítiques educatives no són neutres: hi ha intencionalitat ideològica en la forma com s'organitzen els sistemes.

B. Mobilització i ideologia docent
Les mobilitzacions recents mostren un professorat preocupat per l'escola pública, les ràtios, la inclusió i la sobrecàrrega, no només pel salari.Això qüestiona la idea d'un docent majoritàriament dretanitzat: hi ha un cos docent crític i actiu.

C. Connexió entre escola i lluita social
Docents participen en moviments socials (habitatge, migrants, justícia comunitària).
L'escola pot tenir un rol polític en defensa de drets, més enllà de les aules.

D. Crisi de l'ofici docent i suport col·lectiu
Molt desgast emocional i estructural: més necessitats d'alumnat, menys recursos i sensació de lluitar sols.
Quan el col·lectiu es mobilitza ("no estem sols") augmenta la força i el sentit de la professió.

E. Exclusions del sistema i trajectòries rígides
Molts "abandonaments" són expulsions estructurals.
El sistema és massa lineal i poc flexible (ESO-batxillerat-universitat).
L'orientació vocacional arriba tard i malament.

F. Privatització creixent de l'Educació
L'FP es converteix en un nínxol de negoci privat en expansió.

G. Avenços parcials però desiguals
Reducció de l'abandonament escolar (del ~30% al 13%).
Persistència de la segregació escolar i de desigualtats territorials.

H. Necessitat de projecte col·lectiu i "mística" educativa
Falta un relat comú que doni sentit a la professió i articuli política, escola i pràctica diària.
Els moviments de renovació pedagògica aporten espais de trobada, suport i comunitat.
El pensament crític i el mètode socràtic emergeixen com a columna vertebral d'un projecte educatiu emancipador.
Cal tornar a fer-nos bones preguntes, reconstruir col·lectius i recuperar l'"ànima" de l'escola.

MOLTES GRÀCIES PER LA PARTICIPACIÓ.


la taula rodona

DANILO MARTUCELLI:

Sociòleg franco-peruà especialitzat en teoria social, modernitat i processos d'individualització.
Doctor en Sociologia, ha estat professor a Université Paris Descartes i investigador reconegut internacionalment. Actualmente a la Universidad Diego Portales de Santiago (Chile)
La seva recerca analitza com els individus afronten les proves socials en societats contemporànies.
Entre les seves obres més destacades hi ha "Forgé par l'épreuve".
El seu pensament és referència en sociologia crítica i estudis sobre experiència social.

HUNGRÍA PANADERO:

Directora de la Fundació Ferrer i Guàrdia, especialitzada en participació, educació en valors i transformació social.
Llicenciada enSociologia i Ciències del Treball, ha desenvolupat projectes vinculats a joventut, laïcitat i educació cívica.
Ha coordinat iniciatives d'investigació i acció social orientades a la inclusió i l'equitat.
Els seus interessos se centren en democràcia participativa i polítiques educatives progressistes.
Participa habitualment en debats públics sobre educació, ciutadania i cohesió social.

ENRIC PRATS:

Pedagog i professor universitari especialitzat en teoria de l'educació i política educativa.
Vicedegà de la Facultat d'Educació de la Universitat de Barcelona, on desenvolupa docència i recerca.
Les seves línies d'estudi inclouen educació democràtica, pensament pedagògic i sistemes educatius comparats.
Ha publicat nombrosos llibres i articles acadèmics sobre la situació de l'educació.
És una veu destacada en el debat educatiu català i assessor en projectes institucionals.