Amb motiu de la mort de la mestra ISABEL MUÑOZ MORENO el passat 17 de setembre de 2015, reproduim l'entrevista que li va fer la directora de la revista Fòrum-Grama l'any 2003, Odei A.-Etxearte, extreta de la web forumgrama.cat

"Els mitjans de comunicació venen als joves uns valors que no són els de l'escola"

"Als alumnes inevitablement els transmets una filosofia de vida, la teva manera de veure el món"

Isabel Muñoz Moreno porta vint anys fent de mestra a Santa Coloma. Ara ensenya matemàtiques a l'IES Ramon Berenguer, i també ha treballat a les escoles Lluís Millet -on explica que va aprendre tota una manera d'entendre l'ensenyament- i a la de Can Zam, avui desapareguda. Des de fa anys, participa en el Moviment de Renovació Pedagògica, el qual va arribar a presidir, i forma part del Casal del Mestre.

La Isabel va néixer a Villanueva de San Juan (Sevilla) fa 46 anys. Poc temps després va venir a Santa Coloma. I va ser a l'Institut, al Puig Castellar, on va descobrir la seva vocació pel magisteri. Eren els anys setanta i ella estudiava COU. Havia de decidir què volia ser i, com que sempre li havien agradat les ciències, va pensar en fer de mestra. Recorda que la seva professora de biologia va intentar treure-li la idea del cap: fer magisteri era perdre el temps, ella podia fer alguna cosa millor. Però la Isabel valorava molt la professió i no va canviar d'idea. "Després, ja treballant i tenint molt bons companys, vaig descobrir de debò què significa fer de mestra", diu.

– I què és?

– El més important és el que pots fer amb la relació directa amb els alumnes, i que no es tracta només d'ensenyar i de transmetre uns coneixements. També t'adones que l'aprenentatge és meravellós. Veure que a un noi se li encén la llumeta i aprèn, i que tu has pogut ajudar a que aquell moment es donés i a fer que s'estimi el que tu t'estimes, és fantàstic. A mi m'omple molt, em fa ser persona.

– Hi entra l'amor, en l'ensenyament?

– Sí, és inevitable. Abans, aquest tema s'havia deixat molt de banda perquè es feia èmfasi en els conceptes, però ara s'està insistint en la necessitat d'educar emocionalment.

– En la línia de l'antiga mestra de poble?

– Ei!, que mestres d'aquests encara existeixen, eh? A les escoles rurals, els centres són més que un lloc per aprendre a llegir i a escriure.

– I això és possible a la ciutat?

– Exactament igual, no. Però tu has de ser conscient que, davant dels alumnes, estàs jugant un paper més enllà d'ensenyar-li matemàtiques. Les emocions formen part de l'ensenyament.

– El sistema actual ajuda a què el mestre i l'alumne estableixin aquesta relació d'afecte?

– Ho permet més que abans. Aquestes relacions canvien a la primària, a la secundària obligatòria i al batxillerat, perquè no és el mateix ensenyar a llegir i a escriure a uns nens que t'escolten amb els ulls oberts i aprenen amb molta facilitat, que a nois i noies de 14 anys, que maduren a partir d'enfrontar-se amb els pares i els mestres. Però sempre, des del meu punt de vista, ets un model per a ells, i has de saber-ho aprofitar per transmetre coses i per motivar-los tot el que puguis. I això en absolut està renyit amb els coneixements que han d'aprendre.

– Els transmets una filosofia de vida, la teva manera de veure el món?

– Sí, és impossible evitar-ho. Fa vint anys es deia que l'escola havia de ser neutra, però això no pot ser: tu tens una manera de fer que està absolutament condicionada per la teva manera de veure el món, i has de ser honrat i mostrar la teva visió. Ells, al llarg de tota la seva vida, amb les persones que coneguin i es relacionin, s'han d'anar formant la seva visió pròpia. Sempre es posa l'exemple de les matemàtiques com la matèria més abstracta i escèptica, però és molt diferent fer la classe a la pissarra, d'esquena als alumnes, i que cadascú agafi el que pugui, o fer-la entre tots: reflexionant junts, construint l'equació alhora…

– Es diu que a les classes ets molt sèria…

– És que per fer aquest procés hi ha d'haver un bon ambient a classe; la gent no ha de fer el que li rota, ni despenjar-se… I una altra cosa molt important que s'ha de tenir en compte és que l'aprenentatge és un esforç. T'intenten vendre la moto que s'aprèn jugant, però hi ha uns hàbits de treball molt importants. Amb això sóc molt exigent i, quan m'enfado, m'enfado.

– Com veus l'ensenyament avui?

– Estem en un moment crític. Encara no hem acabat la reforma de la LOGSE, molt complicada, perquè la va elaborar un partit polític i la va posar en pràctica un altre partit que no se la creia i que va votar en contra. En teoria s'hauria d'haver posat la llei en marxa, donar-li un temps de repòs, i modificar les coses que no anessin bé. Però no ha estat així. La LOGSE tenia coses molt bones (com la universalització de l'ensenyament fins als 16 anys) i era necessària. Però no ens han donat temps per revisar les reformes, i ara ens vénen amb una altra llei, la de qualitat, que no fa altra cosa que tornar enrere. Per solucionar el fracàs escolar, plantegen unes vies que l'agreujaran. El PP actua pensant en una elit, i als que no hi arribin se'ls anirà traient del sistema amb dobles o triples vies. Els que no creiem en això, estem en un moment de rebel·lió.

– Com incideix la immigració en tota aquesta problemàtica?

– No crec que rebent població d'aquest tipus es rebaixin els nivells de coneixement. I acollir-la comporta riquesa; hem d'aprofitar que tenim persones d'altres cultures per ampliar les nostres visions. Però, què passa? Que per atendre aquests alumnes necessites recursos diferents: aules especials per aprendre la nova llengua, l'escola (amb el barri i la societat d'acollida) ha de tenir un pla per rebre'ls i per preparar els nois que ja són a l'escola i que acolliran els nouvinguts, cal l'ajuda dels alumnes, dels pares… i molta experiència. A Santa Coloma això s'està fent, i demanem més recursos al Departament d'Ensenyament perquè necessitem aules de transició, professorat de suport… Hem de ser flexibles amb el nivell d'aprenentatge d'aquests alumnes i ens hem de posar d'acord amb ONGs i amb tota una xarxa que ens ajudi a incorporar aquesta gent al sistema. Ara, aquesta nova llei es carrega tot això, perquè segmenta els alumnes i, alhora, segrega la societat. Va en contra de l'objectiu fonamental del sistema públic de l'ensenyament, que és treballar per la cohesió social.

– Els adolescents d'ara són més mal educats i difícils que els d'abans?

– Són diferents. Fa vint anys es valorava molt l'aprenentatge i l'educació perquè eren bàsics per incorporar-se al món i suposaven una manera d'adquirir cultura i de millorar socialment. L'escola tenia un pes fonamental. Ara encara el té, perquè és l'únic lloc per on passa tota la població, però hi ha altres agents educatius molt potents.

– Com la televisió?

– Sí, i els mitjans de comunicació en general, que venen un model de vida i uns valors que no són els que té l'escola. A més, la família també s'ha deixat portar i ha canviat molt el model familiar.

– Tot això fa que els adolescents d'avui siguin diferents?

– Sí. Els d'abans valoraven més l'escola, compartien socialment uns altres valors, no hi havia el pes del consumisme i de l'individualisme exacerbat. Ara els joves estan molt protegits per la família i l'escola: no és fàcil deixar-los autonomia, els hem intentat donar tot el que nosaltres no havíem tingut, els hem posat les coses fàcils… Avui l'esforç no es valora, quan enfrontar-se a les coses desagradables de la vida és també una educació fonamental per saber-se defensar.

– Tothom vol ser famós…

– I no necessites estudiar per fer el que fa la Chenoa, ni per ser un crack del futbol, eh? Els venen el producte de què això és molt senzill.

– I el sexe?

– L'edat s'ha avançat molt. Amb tots aquests factors, la maduresa triga més a arribar i l'adolescència s'ha allargat, dura més anys. Els nois i noies són més infantils que abans i, malgrat tot, ja tenen relacions, juguen amb les parelles… Hi ha un ambient de més llibertat i tenen més informació, tot i que no sempre ben processada.

– I què passa amb els ideals?

– Que comencen més tard. De totes maneres això està canviant amb les reaccions contra la guerra i altres moviments. Hi ha experts que diuen que per als adolescents protestar és còmode si no canvien gens el seu comportament. Jo crec que l'escola, acompanyada de les famílies i de la societat, ha d'ajudar a posar en dubte el model de desenvolupament actual i fer entendre als adolescents que no n'hi ha prou amb anar a les manifestacions, i que hem de deixar de tenir dos cotxes a casa i de comprar les marques sense sentir-nos frustrats.

– Ja per acabar, creus que Santa Coloma és una ciutat educadora?

– El concepte de ciutat educadora és molt complex. Crec que s'han fet moltes coses, que en queden moltes altres per millorar, i que tots ens hem de posar d'acord perquè aquesta ciutat sigui cada vegada més educadora en tots els aspectes: en els carrers, els edificis, en la implicació del nostre jovent… Em sembla que ara hi ha una voluntat clara en els centres, en els pares, en els esplais, en les entitats i en el mateix Ajuntament per posar-se d'acord.

– El que dius és molt abstracte. A la pràctica, en què es tradueix?

– És que estem només en els preparatius… Hi ha una base molt forta; unes associacions de pares que han treballat durant molts anys en silenci, i tots aquests valors de què parlàvem s'estan treballant a les escoles. El que fa falta és que aquest treball surti del centre, que tothom el pugui veure. L'embrió hi és. Però, és clar, en ensenyament no pots plantejar-te resultats a curt termini. Tot és molt lent.

Odei Antxustegi-Etxearte
Fotos: Jaume -P. Sayrach
Fòrum-Grama, número 71, maig de 2003