l |
L'ESCOLA, EINA D'INCLUSIÓ SOCIAL O REPRODUCTORA DE DISCRIMINACIÓ I SEGREGACIÓ?
7/2/20
Beatriu Guarro i Picart, Membre del Consell de SOS Racisme Catalunya
Sovint oblidem que la funció principal de l'escola hauria de ser la socialització dels infants, el desenvolupament d'unes capacitats que els permetin viure en societat quan arribin a l'edat adulta. És cert que per assolir aquest objectiu fonamental caldrà adquirir un seguit d'aprenentatges, però massa sovint l'adquisició d'aquests aprenentatges, excessivament pautats i encotillats, ens fa perdre de vista que l'escola no té sentit si no és una eina d'iniciació a la vida, és a dir, un lloc on les criatures aprenen a descobrir com és el món i com voldrien viure-hi.
I actualment vivim en un món on les desigualtats socials són el resultat d'una distribució de la riquesa cada cop més injusta, on l'accés a una educació de qualitat (i a tants altres serveis bàsics) continua massa lligada a la capacitat econòmica de les famílies. En una societat democràtica l'escola hauria de servir precisament per contribuir, de manera clara, a la superació d'aquestes desigualtats socials, però malauradament continua essent, en termes generals, un instrument de reproducció d'aquestes mateixes desigualtats.
El perill dels barris-gueto
Quan parlem de criatures la cultura familiar de les quals té origen en d'altres països, el primer element de desigualtat és el fet de viure en barris on la renta per càpita sol ser més baixa que la de la mitjana del país. Però aquesta segregació residencial no és l'únic element que justifica la desigualtat i que massa sovint es defensa dient que l'escola ha de ser prop de casa. Si bé es cert que és molt millor que la criatura s'eduqui en el seu entorn més proper, també ho és que d'una escola a una altra en un mateix barri, la composició de l'alumnat, pel que fa a la seva procedència, pot arribar a ser molt diferent, especialment si comparem les escoles públiques (on s'acumula la majoria d'alumnat d'origen estranger) amb les privades concertades, tot i que també es poden trobar diferències notables entre escoles públiques dins d'un mateix barri o poble.
La falta d'una política educativa inclusiva
Tot i això, hi ha un factor molt més important que el lloc de residència en la reproducció de les desigualtats socials: la falta de polítiques realment inclusives, que abordin el problema de fons i que tendeixin a superar els desequilibris existents en l'oferta educativa. Aquesta manca d'una política clara, amb objectius que apostin decididament per una educació inclusiva, superadora de les desigualtats, respon a la manca d'una visió global sobre els canvis socials recents i la manera com adaptar-s'hi, i això es reflecteix forçosament en els centres educatius. Som conscients que podríem posar molts exemples d'èxits aconseguits, però també sabem que, en la majoria dels casos, els possibles èxits assolits es deuen més a la voluntat i l'experiència del professorat que no pas a l'existència d'una estructura educativa que realment faciliti el treball escolar en un entorn de desigualtat social. I aquesta falta d'objectius clars fa que tot sovint les mestres no sàpiguen com han d'orientar les seves intervencions.
Aules d'acollida o aules de segregació?
L'any 2004 el Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya va aprovar un Pla per a la llengua i la cohesió social. Educació i convivència intercultural, que tenia molts encerts i que advertia del perill de l'aparició de noves causes d'exclusió i de fractura social i feia propostes inclusives perquè el "fenomen de la immigració" no solament no contribuís a eixamplar les causes de la desigualtat sinó que apostava perquè la diversitat cultural a l'escola fos entesa com a un enriquiment social i cultural de tota la societat. El Pla preveia, entre altres coses, la sensibilització del professorat, la promoció de valors com ara la solidaritat i el respecte a la diversitat de llengües i cultures a través del diàleg i la convivència, la promoció de la no discriminació per raons econòmiques, la integració social de l'alumnat i les seves famílies, etc. El Pla també preveia la creació d'aules d'acollida, destinades a atendre l'alumnat que necessités un suport (especialment lingüístic i també d'habilitats bàsiques) durant un període de temps limitat i només unes hores al dia (mai durant tota la jornada escolar). Aquest Pla, certament ambiciós, mai no es va arribar a implementar totalment i les aules d'acollida, com tantes altres coses, han funcionat millor o pitjor depenent sempre del voluntarisme del professorat.
Però allò que una aula d'acollida no hauria de ser mai, és una excusa per discriminar algunes criatures, si precisament van néixer -si més no, en teoria- per tal d'evitar discriminacions lingüístiques o culturals! Però malauradament, en algunes escoles s'han redefinit aquestes aules "d'acollida" i s'han convertit en "aules de segregació", on s'adrecen les criatures que tenen dificultat per seguir els aprenentatges a l'aula, amb l'excusa que no coneixen prou bé la llengua catalana.
L'eterna falsa polèmica del vel islàmic
L' escola hauria de ser un lloc on totes les creences fossin respectades i cap no fos imposada. Però sovint ens trobem que els centres escolars, sigui per manca d'informació o directament per mala fe, no saben gestionar els reptes que planteja la diversitat. Un exemple molt conegut i reiterat és la multiplicitat de respostes donades a la utilització del vel islàmic a l'aula i que, malauradament, s'estén a empreses, hospitals, etc., on les alumes han de fer les pràctiques professionals. Els centres que han optat per la prohibició ho han fet argumentant que aquestes noies són víctimes d'una imposició, que utilitzar el vel no els permetrà alliberar-se del jou masclista que el seu ús representa. No hi fa res que moltes noies manifestin que l'utilitzen lliurament, que és l'expressió de les seves creences; però sempre hi ha qui creu que sap molt millor què els convé a aquestes noies que no pas elles mateixes o les seves famílies. No podrem encarar adequadament els conflictes que genera la diversitat si els continuem tractant amb actituds paternalistes o pejoratives, amb el fals convenciment que "la nostra cultura" és millor o més avançada. Els conflictes es resolen amb diàleg obert, escoltant totes les parts; i els falsos conflictes -com és el cas de l'ús del vel- simplement, no cal atiar-los. Tant els centres docents com els laborals haurien de saber que existeix una normativa legal (Real Decreto 2/2015, art. 17; Ley Orgánica 7/1980, de Libertad religiosa; Ley Orgánica 10/1995 – que penalitza la discriminació per motius religiosos i altres causes; Tractat de la UE; Carta dels Drets Fonamentals de la UE del 2000; etc.) que empara l'ús del vel; només cal tenir-la en compte i no discriminar les persones per les seves creences.
Però de vegades sembla que a les autoritats educatives els interessa més generar malfiança a les escoles que no pas establir diàlegs en profunditat per tal d'entendre algunes dinàmiques culturals que no sempre som capaces de comprendre; la implantació del PRODERAI (Protocol de prevenció, detecció i intervenció de processos de radicalització als centres educatius), tal com s'està duent a terme, pretén convertir mestres en "policies religioses", es basa sobretot en indicadors superficials i no té en compte que la causa de possibles radicalitzacions té un fonament important en l'exclusió social i el rebuig sociocultural.
Aquestes reflexions només són una pinzellada que il·lustra quant de camí per córrer ens queda encara si volem que l'escola del nostre país sigui allò que diem que voldria ser: l'eina fonamental per al desenvolupament de "les competències per a la vida", un objectiu que només es pot assolir si es basa en el respecte cap a les persones, criatures incloses, cap a les diverses cultures, i en la voluntat decidida de trobar solucions a possibles conflictes de convivència.
..........................................................................................................
Sobre el dret a l'educació
El posicionament
Entenem l'escola com a espai de socialització i de creixement personal, una escola que formi persones lliures i iguals, una escola que serveixi realment per reduir les desigualtats, en lloc de perpetuar-les. Per això cal una política educativa encaminada a aconseguir aquests objectius, una política pública que vetlli pels interessos de tota la població, no només d'una part, i que vulgui treballar decididament en la construcció d'una societat més justa i més igualitària
L'abordatge
· Atendre persones que s'han vist discriminades en l'àmbit educatiu: tractament desigual en l'accés als centres escolars, en la desídia a l'hora de fer complir els drets que tot infant té (respecte per les seves creences o les de la seva família, igualtat de tracte independentment del seu origen o color de pell, etc.).
· Fer visibles les situacions de racisme i discriminació en l'àmbit educatiu i contribuir, a través de la denúncia, a anar-les erradicant.
· Fer aportacions i propostes de política pública tant en la identificació de males praxis com en el disseny de protocols i plans de treball que ajudin a avançar a una educació igualitària, de qualitat i per a tothom.
Sovint oblidem que la funció principal de l'escola hauria de ser la socialització dels infants, el desenvolupament d'unes capacitats que els permetin viure en societat quan arribin a l'edat adulta. És cert que per assolir aquest objectiu fonamental caldrà adquirir un seguit d'aprenentatges, però massa sovint l'adquisició d'aquests aprenentatges, excessivament pautats i encotillats, ens fa perdre de vista que l'escola no té sentit si no és una eina d'iniciació a la vida, és a dir, un lloc on les criatures aprenen a descobrir com és el món i com voldrien viure-hi.
I actualment vivim en un món on les desigualtats socials són el resultat d'una distribució de la riquesa cada cop més injusta, on l'accés a una educació de qualitat (i a tants altres serveis bàsics) continua massa lligada a la capacitat econòmica de les famílies. En una societat democràtica l'escola hauria de servir precisament per contribuir, de manera clara, a la superació d'aquestes desigualtats socials, però malauradament continua essent, en termes generals, un instrument de reproducció d'aquestes mateixes desigualtats.
El perill dels barris-gueto
Quan parlem de criatures la cultura familiar de les quals té origen en d'altres països, el primer element de desigualtat és el fet de viure en barris on la renta per càpita sol ser més baixa que la de la mitjana del país. Però aquesta segregació residencial no és l'únic element que justifica la desigualtat i que massa sovint es defensa dient que l'escola ha de ser prop de casa. Si bé es cert que és molt millor que la criatura s'eduqui en el seu entorn més proper, també ho és que d'una escola a una altra en un mateix barri, la composició de l'alumnat, pel que fa a la seva procedència, pot arribar a ser molt diferent, especialment si comparem les escoles públiques (on s'acumula la majoria d'alumnat d'origen estranger) amb les privades concertades, tot i que també es poden trobar diferències notables entre escoles públiques dins d'un mateix barri o poble.
La falta d'una política educativa inclusiva
Tot i això, hi ha un factor molt més important que el lloc de residència en la reproducció de les desigualtats socials: la falta de polítiques realment inclusives, que abordin el problema de fons i que tendeixin a superar els desequilibris existents en l'oferta educativa. Aquesta manca d'una política clara, amb objectius que apostin decididament per una educació inclusiva, superadora de les desigualtats, respon a la manca d'una visió global sobre els canvis socials recents i la manera com adaptar-s'hi, i això es reflecteix forçosament en els centres educatius. Som conscients que podríem posar molts exemples d'èxits aconseguits, però també sabem que, en la majoria dels casos, els possibles èxits assolits es deuen més a la voluntat i l'experiència del professorat que no pas a l'existència d'una estructura educativa que realment faciliti el treball escolar en un entorn de desigualtat social. I aquesta falta d'objectius clars fa que tot sovint les mestres no sàpiguen com han d'orientar les seves intervencions.
Aules d'acollida o aules de segregació?
L'any 2004 el Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya va aprovar un Pla per a la llengua i la cohesió social. Educació i convivència intercultural, que tenia molts encerts i que advertia del perill de l'aparició de noves causes d'exclusió i de fractura social i feia propostes inclusives perquè el "fenomen de la immigració" no solament no contribuís a eixamplar les causes de la desigualtat sinó que apostava perquè la diversitat cultural a l'escola fos entesa com a un enriquiment social i cultural de tota la societat. El Pla preveia, entre altres coses, la sensibilització del professorat, la promoció de valors com ara la solidaritat i el respecte a la diversitat de llengües i cultures a través del diàleg i la convivència, la promoció de la no discriminació per raons econòmiques, la integració social de l'alumnat i les seves famílies, etc. El Pla també preveia la creació d'aules d'acollida, destinades a atendre l'alumnat que necessités un suport (especialment lingüístic i també d'habilitats bàsiques) durant un període de temps limitat i només unes hores al dia (mai durant tota la jornada escolar). Aquest Pla, certament ambiciós, mai no es va arribar a implementar totalment i les aules d'acollida, com tantes altres coses, han funcionat millor o pitjor depenent sempre del voluntarisme del professorat.
Però allò que una aula d'acollida no hauria de ser mai, és una excusa per discriminar algunes criatures, si precisament van néixer -si més no, en teoria- per tal d'evitar discriminacions lingüístiques o culturals! Però malauradament, en algunes escoles s'han redefinit aquestes aules "d'acollida" i s'han convertit en "aules de segregació", on s'adrecen les criatures que tenen dificultat per seguir els aprenentatges a l'aula, amb l'excusa que no coneixen prou bé la llengua catalana.
L'eterna falsa polèmica del vel islàmic
L' escola hauria de ser un lloc on totes les creences fossin respectades i cap no fos imposada. Però sovint ens trobem que els centres escolars, sigui per manca d'informació o directament per mala fe, no saben gestionar els reptes que planteja la diversitat. Un exemple molt conegut i reiterat és la multiplicitat de respostes donades a la utilització del vel islàmic a l'aula i que, malauradament, s'estén a empreses, hospitals, etc., on les alumes han de fer les pràctiques professionals. Els centres que han optat per la prohibició ho han fet argumentant que aquestes noies són víctimes d'una imposició, que utilitzar el vel no els permetrà alliberar-se del jou masclista que el seu ús representa. No hi fa res que moltes noies manifestin que l'utilitzen lliurament, que és l'expressió de les seves creences; però sempre hi ha qui creu que sap molt millor què els convé a aquestes noies que no pas elles mateixes o les seves famílies. No podrem encarar adequadament els conflictes que genera la diversitat si els continuem tractant amb actituds paternalistes o pejoratives, amb el fals convenciment que "la nostra cultura" és millor o més avançada. Els conflictes es resolen amb diàleg obert, escoltant totes les parts; i els falsos conflictes -com és el cas de l'ús del vel- simplement, no cal atiar-los. Tant els centres docents com els laborals haurien de saber que existeix una normativa legal (Real Decreto 2/2015, art. 17; Ley Orgánica 7/1980, de Libertad religiosa; Ley Orgánica 10/1995 – que penalitza la discriminació per motius religiosos i altres causes; Tractat de la UE; Carta dels Drets Fonamentals de la UE del 2000; etc.) que empara l'ús del vel; només cal tenir-la en compte i no discriminar les persones per les seves creences.
Però de vegades sembla que a les autoritats educatives els interessa més generar malfiança a les escoles que no pas establir diàlegs en profunditat per tal d'entendre algunes dinàmiques culturals que no sempre som capaces de comprendre; la implantació del PRODERAI (Protocol de prevenció, detecció i intervenció de processos de radicalització als centres educatius), tal com s'està duent a terme, pretén convertir mestres en "policies religioses", es basa sobretot en indicadors superficials i no té en compte que la causa de possibles radicalitzacions té un fonament important en l'exclusió social i el rebuig sociocultural.
Aquestes reflexions només són una pinzellada que il·lustra quant de camí per córrer ens queda encara si volem que l'escola del nostre país sigui allò que diem que voldria ser: l'eina fonamental per al desenvolupament de "les competències per a la vida", un objectiu que només es pot assolir si es basa en el respecte cap a les persones, criatures incloses, cap a les diverses cultures, i en la voluntat decidida de trobar solucions a possibles conflictes de convivència.
..........................................................................................................
Sobre el dret a l'educació
El posicionament
Entenem l'escola com a espai de socialització i de creixement personal, una escola que formi persones lliures i iguals, una escola que serveixi realment per reduir les desigualtats, en lloc de perpetuar-les. Per això cal una política educativa encaminada a aconseguir aquests objectius, una política pública que vetlli pels interessos de tota la població, no només d'una part, i que vulgui treballar decididament en la construcció d'una societat més justa i més igualitària
L'abordatge
· Atendre persones que s'han vist discriminades en l'àmbit educatiu: tractament desigual en l'accés als centres escolars, en la desídia a l'hora de fer complir els drets que tot infant té (respecte per les seves creences o les de la seva família, igualtat de tracte independentment del seu origen o color de pell, etc.).
· Fer visibles les situacions de racisme i discriminació en l'àmbit educatiu i contribuir, a través de la denúncia, a anar-les erradicant.
· Fer aportacions i propostes de política pública tant en la identificació de males praxis com en el disseny de protocols i plans de treball que ajudin a avançar a una educació igualitària, de qualitat i per a tothom.
temes
etiquetes
cerca
